La mągia de Sant Joan

La màgia de Sant Joan

Article de Francesc Gisbert

La nit de Sant Joan és una de les festes més conegudes entre els valencians. Una celebració present, d’una forma o altra, arreu del món, des de la prehistòria fins als nostres dies. Per començar, l’origen de totes les creences es basa en un fet científic inqüestionable: és la nit més curta i el dia més llarg. Al solstici d’estiu, l’eix de rotació de la terra es troba completament orientat cap al Sol, i l’astre passa pel punt més allunyat de l'equador. El solstici d’estiu ocorre al voltant del 21 de juny i és, per tant, el dia més llarg i la nit més curta. L’observació va cridar l’atenció als humans des de ben antic. Es van adonar que era una data especial i la convertiren en la nit més màgica de l’any. La nit en què tot és possible.

            Cada cultura té els seus propis mites i rituals associats al solstici. Es tractava d’una creença pagana molt estesa, que els romans van incorporar a les seues festes. Amb l’arribada del Cristianisme, l’església va provar de prohibir-la, conscient de les reminiscències paganes. Però estava tan arrelada en l’imaginari col·lectiu que, finalment, optà per adaptar-la i fer-la seua. Els antics eren conscients que el dia més llarg marcava el punt d’inflexió d’un nou cicle, l’arribada de l’estiu i del bon temps, de les collites i de l’abundància... circumstàncies que només es podien explicar per la intervenció d’alguna divinitat protectora. D’ací ve el costum d’encendre fogueres, per allargar la claror dels dia més llargs, i de prendre un bany, per purificar-se i entrar net d’esperit en un nou cicle. El Concili de Constantinoble (680 d.C.) va prohibir-ne la celebració. Modernament, després de la Guerra Civil, la dictadura franquista provà de minorar les celebracions arreu la península, a l’igual que les Carnestoltes, festes d’origen pagà, propenses als excessos, i mal vistes per l’església. Al remat, s’optà per reconvertir-la i va ser necessari buscar un sant adequat. Es trià Sant Joan, potser, per allò que batejà Crist en el riu.

            Sant Joan és una festa unida als rituals del foc i de l’aigua, forces tel·lúriques, antagòniques i complementàries, universals a totes les cultures. És la nit que les encantades ixen de les penyes, ronden les fonts, passegen pels castells en ruïnes i poden concedir-nos un desig. Trobem encantades o dones d’aigua arreu del País Valencià, Catalunya i Balears: la Jonaina (Teulada), el barranc de l’Encantada (Planes), el Castellar Colorat (Crevillent), el Cabeçó d’Or (Xixona), La Giraba (Ludiente), l’escala de la donzella (Moixent), la donzella del Desert de les Palmes, la pedra Encantada de Montesa o la Vila, la reina mora dels Banyets de Calp o del Campello... Dones d’aigua, goges, làmies, lamiak, lavandeiras... diversos noms per a un mateix mite.  

            Sant Joan és nit d’encantaments, de bruixes i donyets, de collir les llavors de la falguera i preparar l’oli de Pericó, de buscar la mandràgora o conjurar la vareta de les virtuts. Nit de menjars especials, com ara la coca de tonyina salada, la coca de Sant Joan (de pessic, crema, pinyons i fruita confitada) o les bacores primerenques. Però, com celebren la festa a la resta del món? Fa poc, un article del National Geographic (23-6-2017) ho explicava: a Ciutadella (Menorca), els genets o “caixers” es fan els amos de la plaça; a Finlàndia i Islàndia, encenen fogueres i prenen el bany (en saunes o aigües termals), per conjurar la bona sort, i per això se solen celebrar moltes bodes; a Rússia és l’època de “les nits blanques”, festes i revetlles en un temps més amable que la major part de l’any; a Galícia és la nit de les meigas i a noite da Queima a la Corunya, una gran foguera; Suècia, Portugal i fins i tot Sudamèrica viuen la festivitat a la seua manera. Ara, si hi ha un lloc on la festa es sublima per combinar art i espectacle és a les Fogueres de Sant Joan d’Alacant.

            El que més em sobta és l’escàs ressò de Sant Joan en la nostra literatura. Sant Joan és una peça fonamental per a recuperar l’imaginari col·lectiu. Els que em coneixeu sabeu l’espenta que un grapat de bojos estem donant a l’imaginari valencià amb l’excusa de Tots Sants (“Per Tots Sants, monstres valencians”). Víctor Labrado, amb Llegendes valencianes (Bromera), Miquel Puig i Els mons de Laia (Andana), Joan Borja i Llegendes del sud  (Bullent) o Francesc Gisbert, amb Màgia per a un poble (Bullent). També s’hi ha sumat el fenomen Dani Miquel, qui sempre dedica alguna cançó de Musiqueries a la nostra fantasia. L’últim treball, Musiqueries de por (Andana), és un tresor dels mites valencians, amb cançons evocadores de gegants, bruixes, la Quarantamaula i tantes altres criatures màgiques que la nit de Sant Joan tenen més força que mai. Però encara n’hi ha molt per fer. Són necessàries més obres de creació, a l’estil de Dones d’aigua (Bromera) de Toni Cucarella, suggestiva i desconcertant, o de La lluna per Tots Sants (Viena) d’Ivan Carbonell, una novel·la fascinant i deliciosa. Per Sant Joan, a més de saltar fogueres o prendre el primer bany, recuperem la màgia dels valencians.